L’EQUACIÓ DEL RISC I LES BARBES DE MUNTER

//L’EQUACIÓ DEL RISC I LES BARBES DE MUNTER

L’EQUACIÓ DEL RISC I LES BARBES DE MUNTER

Ara fa uns dies, en una sortida per avaluar l’estabilitat d’una nevada recent, vam veure un cas de gestió del risc que pensem que val la pena revisar i compartir amb vosaltres, a manera de “debriefing”. És un cas prou complex i què permet treure’n força lliçons. La primera ja és en aquest paràgraf: com d’important és qüestionar-se al final d’una sortida en la que no hem pres mal si això ha estat així perquè hem fet bé les coses o per pura sort. Teniu una llarga reflexió al respecte al número de febrer de l’Avalanche Review que aviat estarà online, i també al darrer número de la revista de l’ACNA, la Neu i Allaus. Com què no vam poder fer el debriefing en directe amb el subjecte d’aquesta història el fem aquí, tot esperant que no ofengui ningú i que ens serveixi a tots per aprendre una mica. Si el protagonista ens llegeix, que pot ser que si, que no s’ho prengui malament i que ens perdoni les inexactituds en la descripció, que segur que n’hi ha, i que entengui sisplau que només fem servir el cas com a eina pedagògica.

El cas

Dos dies abans havia nevat uns 20 cm, i sabíem que al límit amb el Pallars el vent del nord-oest havia treballat fort. El butlletí mostrava el seus primers Moderat 2 en molts i molts dies, identificant els vessants obacs i els sotavents de cotes altes d’aquesta zona limítrof com els més perillosos.

Vam decidir fer una sortida aprofitant les instal·lacions de l’estació que ens permetrien guanyar cota i accedir a les parts més nevades i interessants, de manera que el remuntador de la Lhança ens va deixar a 2500 m sota el Tuc del Muntanyó d’Arreu. Vam remuntar el vessant sud-oest a peu, doncs el vent l’havia deixat ben pelat, enmig d’un aire gèlid (-13º i un vent que encara feia descendir la sensació tèrmica). Des de la carena el panorama sobre l’estany del Muntanyo era d’un mantell molt afectat pel vent, amb acumulacions i zones desproveïdes de neu.

Estany del Muntanyó desde la carena
Traça a la carena

Va sorprendre’ns veure, en una petita congesta prop de la carena, les marques evidents d’un test d’estabilitat. No passa sovint en les nostres contrades, i aquí ens coneixem tots… Vam seguir les traces per la cresta, vam veure una línea de corbes agressives sobre una acumulació ben dreta i al final d’aquestes un esquiador solitari posant pells, així que ens vam atansar on era per conèixer-nos, buscant una coma una mica menys carregada i suau. De la conversa que en va seguir en podem extreure algunes idees claus:

  • Ell havia identificat el vessant com a potencialment perillós, i havia decidit fer un test per obtenir més informació. El test havia estat negatiu.
  • Si havia fet el test també era perquè anant sol volia estar més segur de la seva decisió.
  • Havia llegit el butlletí i li semblava que es tractava d’una situació de RISC baix, en la que era acceptable esquiar sol fora de l’estació.

Vam desitjar-nos bones i segures esquiades, i nosaltres vam seguir amb la nostra sortida. Però tot foquejant i donant-li voltes vam adonar-nos que el que podia semblar una actuació impecable en realitat faria que el bon Werner Munter s’arrenqués les barbes d’indignació per lo malament que s’havia format a aquesta persona.

Werner Munter, el mestre suís

El re-anàlisis

El primer que salta a la vista, pels que estem habituats a aquest llenguatge, és el mal ús de la paraula risc, quan el què es vol dir és perill. Melindros d’expert, em direu, què més dona com en diguem. Doncs hi ha una diferència fonamental que, en aquest cas, és la clau d’una presa de decisions que creiem poc encertada.  La definició més acceptada de risc és aquesta:

RISC = PERILL x EXPOSICIÓ x VULNERABILITAT

Certament, el risc és el més important, i és el que hem de gestionar nosaltres quan sortim a la muntanya (i en general a la vida), actuant sobre algun dels tres factors d’aquesta equació. Revisem-ho pel cas que ens ocupa:

Perill

Tot i haver llegit el butlletí de perill d’allaus, que certament indicava un modest Moderat 2, calia identificar que els vessants perillosos indicats eren justament  els que l’esquiador es plantejava atacar. El fet de fer un test d’estabilitat mirava d’acotar i avaluar localment aquest perill, però un test fet vora una carena en una situació de neu ventada és molt poc representatiu del que passa uns metres més enllà, la variabilitat espaial de la neu en aquests casos és enorme. Si hem de donar un dels colors del semàfor al perill en aquell vessant concret seria com a mínim carbassa.

Exposició

En aquest cas l’esquiador tria exposar-se justament als vessants més afectats pel perill d’allaus. No és un tram llarg, però el vessant és ben dret (35-40º) i convex, perfecte pel desencadenament. Exposició en vermell doncs.

Vulnerabilitat

Esquiar sols ens fa terriblement vulnerables, qualsevol accident es magnifica i les conseqüències es tornen aviat greus. Una temperatura de -13º i una sensació tèrmica propera als -30º fan que les probabilitats de que una lesió lleu acabi en un problema molt gros augmentin també dramàticament. Vulnerabilitat ben vermella.

Per tant, quan fem el producte d’aquests factors el resultat dona un valor elevat. Massa? Això ja és una qüestió de cadascú, tots tenim els nostres llindars de risc acceptable, només cal que siguem conscients del risc al que ens exposem. Mai aconseguirem un zero: el perill mai no ho és i no hi ha manera de ser invulnerables. Podríem reduir la exposició a zero quedant-nos a casa, però llavors altres riscos prendrien el lloc al de les allaus… Però si algun dels tres factors augmenta molt cal que fem alguna cosa per reduir els altres dos.

Werner Munter és molt crític amb els tests d’estabilitat, i busca una aproximació més global, basada en el seu famós 3×3. Esquiar una placa de vent convexa i de 40º de pendent a l’endemà de la seva formació, sols i en un dia de fred intens, basant-se en el resultat d’un test d’estabilitat negatiu seria justament el tipus d’argument que ell trauria a la llum per criticar els qui, com nosaltres, pensem que els tests d’estabilitat poden ser una ajuda per entendre el què està passant a la neu. Però mai, mai, podem basar  una decisió de conseqüències greus en el resultat d’un test, o ens estarem fent trampes al solitari. 

2019-01-16T12:36:18+00:00 16/01/2019|

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información. ACEPTAR

Aviso de cookies